De Tvrold a Nach, dels rapers als joglars

 

De Tvrold a Nach,

dels rapers als joglars:

la poesia narrativa en un

viatge de 1.000 anys

  

Què és

De Tvrold a Nach?

El taller introdueix els joves en la poesia narrativa romànica, des dels joglars del segle XI, que recorrien corts i ciutats i meravellaven la gent amb les seves cançons de gesta, fins als moderns rapers, que al segle XXI omplen sales de concert de joves entusiastes amb la seva poesia de denúncia social i de reivindicació personal.

En aquest viatge de mil anys ens movem sense por per les llengües romàniques, des de l’anglonormand medieval de l’anònima Chanson de Roland fins

al castellà contemporani farcit d’anglicismes del hip hop espanyol de Nach, passant pel toscà (base de l’italià modern) del Dant, el català romàntic de Verdaguer i el portuguès futurista de Pessoa.

De Tvrold a Nach demostra que la poesia com a mitjà per explicar històries és ben viva; que ara, com abans, hi ha gent que vol contar-les perquè no s’oblidin i gent que vol escoltar-les per reviure-les. I també, que, en contra del que alguns pensen, el llatí no és mort sinó que batega amb força en el cor de les llengües romàniques.

 
Dossier de textos

1

Grandonie fut     e prozdom e vaillant

e vertuus     e vassal cumbatant.

Enmi sa veie     ad encuntret Rollant;

enceis ne·l vit,     si·l recunut veirement

al fier visage     e al cors qu’il out gent

e al reguart     e al contenement:

ne poet müer     qu’il ne s’en espöent,

Fuïr s’en voel,     mais ne li valt nïent:

li quens le fiert     tant vertuusement

tresqu’al nasel     tut le elme li fent,

trenchet le nes     e la buche e les denz,

trestut le cors     e l’osberc jazerenc,

de l’oree sele     les dous alves d’argent

e al ceval     le dos parfundement,

Ambure ocist     seinz nul recoevrement

e cil d’Espaigne     s’en cleiment tuit dolent.

Dient Franceis:     «Ben fiert nostre guarent!»

Chanson de Roland / Cantar de Roldán (fragment). Martí de Riquer ed. i trad. Acantilado, 2003.

2

Allor posi la mano un poco avante

e colsi un ramicel da un gran pruno;

e ‘l tronco suo gridò: «Perché mi schiante?».

Da che fatto fu poi di sangue bruno,

ricominciò a dir «Perché mi scerpi?

non hai tu spirto di pietade alcuno?

Uomini fummo, e or siam fatti sterpi:

ben dovrebb’ esser la tua man più pia,

se state fossimo anime di serpi».

Come d’un stizzo verde ch’arso sia

da l’un de’ capi, che da l’altro geme

e cigola per vento che va via,

sì de la scheggia rotta usciva insieme

parole en sangue; ond’ io lasciai la cima

cadere, e stetti come l’uom che teme.

Divina Commedia. Inferno / Divina Comèdia. Infern (fragment). Dante Alighieri / Joan F. Mira trad. Proa, 2010.  

3

Los primers colps que es venten     no són en fals,

a estellicons les llances     creuen l’espai.

L’un s’arrenca l’espasa,     l’altre l’alfanc

i es mosseguen pels aires     guspirejant;

amb les guspires salten     gotes de sang.

Los pastors de Setcases     i Tregurà,

que de lluny los escolten,     no saben pas

si es donen colps de sabres     o colps de malls,

si són los colps tronades,     los sabres llamps.

La simitarra mora     sembla una falç,

feta a fer caure testes     com brins de blat;

cercant la del bon comte,     damunt li cau;

lo partirà, si el troba,     de dalt a baix,

l’osberg de fèrrea malla,     com l’elm daurat,

les armes i la sella,     comte i cavall.

Mes Guifre se n’adona     lo colp rebat,

i, abans que el moro aixeque     l’arma i lo braç,

sa espasa l’atravessa     de part a part.

«Cant vuitè. La fossa del gegant» (fragment), dins Canigó. Jacint Verdaguer. Narcís Garolera ed. Quaderns crema, 2011.

 4

Ah, os piratas! os piratas!

A ânsia do ilegal unido ao feroz,

A ânsia das coisas absolutamente cruéis e abomináveis,

Que rói como um cio abstracto os nossos corpos franzinos,

Os nossos nervos femininos e delicados,

E põe grandes febres loucas nos nossos olhares vazios!

Obrigai-me a ajoelhar diante de vós!

Humilhai-me a batei-me!

Fazei de mim o vosso escravo e a vossa coisa!

E que o vosso desprezo por mim nunca me abandone,

Ó meus senhores! ó meus senhores!

Tomar sempre gloriosamente a parte submissa

Nos acontencimentos de sangue e nas sensualidades estiradas!

Desabai sobre mim, como grandes muros pesados,

Ó bárbaros do antigo mar!

Rasgai-me e feri-me!

De leste a oeste do meu corpo

Riscai de sangue a minha carne!

«Ode marítima» / «Oda marítima» (fragment), dins Poemes d’Àlvaro de Campos. Fernando Pessoa / Joaquim Sala-Sanahuja trad. Edicions del Mall, 1985.

 5

Mis fraseos son como paseos por la tundra,
Abundan fariseos con deseos de que me hunda,
Yo usando la zurda de Picasso pintando fracasos,
Bebiendo fe como si alguien me quitara el vaso,
Dando pasos en la escalinata,
Matando el tiempo aun sabiendo que él es quien me mata,
Viendo en mi avatar erratas y ratas ingratas que atacan,
O acatas la fama o te atrapa y acabas a gatas,
Más manchas que un dálmata en mi alma pero aún presumo,
El mundo busca héroes pero no soy uno,
Sólo asumo mi levedad y mi ignorancia,
No hay más verdad que la felicidad que da la infancia
Y no sé si es la edad o una hemorragia pero me falta magia

Cada vez menos euforia y más nostalgia,
Cada vez más pesar y menos eficacia,
Cada vez menos al bar y más a la farmacia,
Ahora sé que la arrogancia es frágil y vencerla es fácil,
Que el temor es ágil y mi carne un muffin que se despedaza,
Y por si el azar me caza, me quedo en casa escribiendo
Ya no hay tiempo de bajar a fumar a la plaza,
Prefiero ser un apátrida en mi Atlándida perdida
Donde las letras más gélidas me abrigan

«Urbanologia» (fragment), dins A través de mí. Nach. EMI, 2015.

+ info i contacte

veuspoetiques@gmail.com

Twitter

@veuspoetiques