Introducció
Corrandes d'exili (Pere Quart)
Cançó futura (Joan Salvat-Papasseit)
Final
Dissabte, 27 d'abril, Veus Poètiques col·labora amb l'Assemblea Nacional Catalana de Carme i Orpí en un recital de poesia patriòtica.
Direm poemes de Joan Salvat-Papasseit (Les gorges i Cançó futura) Vicent Andrés Estellés (Assumiràs la veu d'un poble), Pere Quart (Corrandes d'exili i Assaig de plagi a la taverna) i Salvador Espriu (Assaig de càntic en el temple i La pell de brau, XXXVII).
Si ens voleu sentir, l'acte és al Centre Recreatiu de Carme (Anoia), a 1/4 de 8 del vespre. L'entrada és de franc!
INTRODUCCIÓ
La poesia catalana sovint ha reflectit i reflecteix l'ànsia de llibertat del nostre poble. En els darrers 100 anys són molts els poetes i les poetesses que s'han lamentat de la nostra dissort, que han denunciat l'opressió de tota mena i el genocidi lingüístic i cultural a què els Estats espanyol i francès ens sotmeten, que han alçat la veu exigint-los que ens deixin ser, però també exigint-nos a nosaltres mateixos que siguem prou dignes per merèixer-ho.
Verdaguer, Maragall, Salvat-Papasseit, Estellés, Oliver, Espriu i tants altres poetes han posat veu a allò que un nombre creixent de catalans i catalanes han sentit en el darrer segle de pèrdua de la nostra llibertat.
Des de la recuperació de la nostra consciència nacional, en temps de la Renaixença, passant per la Guerra Civil, el dolorós exili, la llarga dictadura del general Franco i fins als nostres dies, la veu dels poetes no ha deixat de ressonar. Escoltem-ne, doncs, una mostra.
És el nostre desig que us agradi i, al mateix temps, us hi sentiu interpel·lats. Els poetes ens han salvat els mots; ara cal que nosaltres salvem la seva memòria i treballem per ser continuadors, amb fets, del projecte de país lliure i ple que ells anhelaven amb paraules.
POEMES DE LA TERRA (Antologia)
Les gorges
A Sant Martí
del Canigó
la veu
ressona que us esglaia.
Diu:
Catalunya!
i la remor
sempre
contesta: Esclava a Espanya.
Si prens
coratge
els ulls al cel
i alces el
braç -gest de venjança,
a Sant Martí
sents una veu
i a cau
d'orella:
També a
França.
Joan Salvat-Papasseit
Cançó futura
Guerra la
guerra, fem-nos soldats:
serà la
terra pels catalans.
Gent de
Castella deixeu-nos pas!
Feu-vos
enrere la host vilana.
La mar és
nostra!
la branca
ufana quan l'estol passa.
La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants;
serà la
terra pels catalans.
Duem
estrella i penó barrat,
guerra la
guerra!
L'ardit es
bat per una engruna dolça de pau:
si perd
l'engruna vol llibertat.
Serà la
terra pels catalans.
Gent
castellana, l'allau no us val!
Joan Salvat-Papasseit
Corrandes d’exili (fragment)
Una nit de
lluna plena
tramuntàrem
la carena
lentament,
sense dir re.
Si la lluna
feia el ple
també el féu
la nostra pena.
A Catalunya
deixí
el dia de ma
partida
mitja vida
condormida;
l'altra
meitat vingué amb mi
per no
deixar-me sens vida.
Avui en
terres de França
i demà més
lluny potser,
no em moriré
d'enyorança
ans
d'enyorança viuré.
En ma terra
del Vallès
tres turons
fan una serra,
quatre pins
un bosc espès,
cinc
quarteres massa terra.
"Com el
Vallès no hi ha res".
Una
esperança desfeta,
una recança
infinita.
I una pàtria
tan petita
que la somio
completa.
Pere Quart (Joan
Oliver)
Assumiràs la veu d’un poble
Assumiràs la
veu d’un poble
i serà la
veu del teu poble
i seràs, per
a sempre, poble,
i patiràs i
esperaràs,
i aniràs
sempre entre la pols,
et seguirà
una polseguera.
I tindràs
fam i tindràs set,
no podràs
escriure els poemes
i callaràs
tota la nit
mentre
dormen les teues gents,
i tu sols
estaràs despert,
i tu estaràs
despert per tots.
No t’han
parit per a dormir:
et pariren
per a vetlar
en la llarga
nit del teu poble.
Tu seràs la
paraula viva,
la paraula
viva i amarga.
Ja no
existiran les paraules
sinó l’home
assumint la pena
del seu
poble, i és un silenci.
Deixaràs de
comptar les síl·labes,
de fer-te el
nus de la corbata:
seràs un
poble, caminant
entre una
amarga polseguera,
vida amunt i
nacions amunt,
una enaltida
condició.
No tot serà,
però, silenci.
Car diràs la
paraula justa,
la diràs en
el moment just.
No diràs la
teua paraula
amb voluntat
d’antologia,
car la diràs
honestament,
iradament,
sense pensar
en ninguna
posteritat
com no sia
la del teu poble.
Potser et
maten o potser
se’n riguen,
potser et delaten;
tot això són
banalitats.
Allò que val
és la consciència
de no ser
res sinó s’és poble.
I tu,
greument, has escollit.
Després del
teu silenci estricte,
camines
decididament.
Vicent Andrés Estellés
Assaig de càntic en el temple
Oh, que
cansat estic de la meva
covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com
m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que
la gent és neta
i noble,
culta, rica, lliure,
desvetllada
i feliç!
Aleshores, a
la congregació, els germans dirien
desaprovant:
“Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home
que se’n va del seu indret”,
mentre jo,
ja ben lluny, em riuria
de la llei i
de l’antiga saviesa
d’aquest meu
àrid poble.
Però no he
de seguir mai el meu somni
I em quedaré
aquí fins a la mort.
Car sóc
també molt covard i salvatge
i estimo a
més amb un
desesperat
dolor
aquesta meva
pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Assaig de plagi a la taverna
Oh, que
avingut estic amb la meva
petita,
esclava, poc sortosa terra,
i com em
recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla
que la gent és bruta
i pobra,
accidiosa, inculta,
resignada,
insolvent!
Aleshores, a
la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n:
“Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç
que pica un ham sense esquer”,
mentre jo,
encara prop, pensaria
en les
velles fretures i confiances
d’aquest meu
tossut poble.
I, ja tot
sospesat, recularia
per restar
aquí fins a la mort.
Car, fet i
fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a
més amb un
irrevocable
amor
aquesta meva
i -nostra-
bastant
neta, envejada, bonica pàtria.
Joan Oliver (Pere
Quart)
La pell de brau
XXXVII
No convé que
diguem el nom
del qui ens
pensa enllà de la nostra por.
Si topem a
les palpentes
amb aquest
estrany cec,
on sinó en
el buit i en el no-res
fonamentarem
la nostra vida?
Provarem
d'alçar en la sorra
el palau
perillós dels nostres somnis
i aprendrem
aquesta lliçó humil
al llarg de
tot el temps del cansament,
car sols
així som lliures de combatre
per l'última
victòria damunt l'esglai.
Escolta,
Sepharad: els homes no poden ser
si no són
lliures.
Que sàpiga
Sepharad que no podrem mai ser
si no som
lliures.
I cridi la
veu de tot el poble: “Amén.”
Salvador Espriu
