De Tvrold a Nach,
dels
rapers als
joglars:
la poesia narrativa en un
viatge
de 1.000 anys
Què és
De Tvrold a
Nach?
El
taller introdueix els joves en la poesia narrativa
romànica, des dels joglars
del segle XI, que recorrien corts i ciutats i
meravellaven la gent amb les seves cançons de gesta, fins als moderns rapers, que al segle XXI
omplen sales de concert de joves entusiastes amb la seva poesia de
denúncia social i de reivindicació personal.
En
aquest viatge
de mil anys ens movem sense por per les llengües romàniques, des
de l’anglonormand medieval de l’anònima Chanson de Roland fins
al
castellà contemporani farcit d’anglicismes del hip hop espanyol de Nach, passant pel toscà (base de l’italià modern) del Dant, el català romàntic de Verdaguer i el portuguès futurista de Pessoa.
De Tvrold a Nach demostra que
la poesia
com a mitjà
per explicar històries és ben viva; que ara, com abans, hi ha gent que vol contar-les perquè
no s’oblidin i gent que vol escoltar-les per reviure-les. I també, que, en
contra del que alguns pensen, el llatí no és mort sinó que batega amb força en el cor de les llengües romàniques.
Dossier de textos
1
Grandonie
fut e prozdom e vaillant
e
vertuus e vassal cumbatant.
Enmi
sa veie ad encuntret Rollant;
enceis
ne·l vit, si·l recunut veirement
al
fier visage e al cors qu’il out gent
e
al reguart e al contenement:
ne
poet müer qu’il ne s’en espöent,
Fuïr
s’en voel, mais ne li valt nïent:
li
quens le fiert tant vertuusement
tresqu’al
nasel tut le elme li fent,
trenchet
le nes e la buche e les denz,
trestut
le cors e l’osberc jazerenc,
de
l’oree sele les dous alves d’argent
e
al ceval le dos parfundement,
Ambure
ocist seinz nul recoevrement
e
cil d’Espaigne s’en cleiment tuit
dolent.
Dient
Franceis: «Ben fiert nostre guarent!»
Chanson
de Roland / Cantar de Roldán (fragment).
Martí de Riquer ed. i trad. Acantilado, 2003.
2
Allor
posi la mano un poco avante
e
colsi un ramicel da un gran pruno;
e
‘l tronco suo gridò: «Perché mi schiante?».
Da
che fatto fu poi di sangue bruno,
ricominciò
a dir «Perché mi scerpi?
non
hai tu spirto di pietade alcuno?
Uomini
fummo, e or siam fatti sterpi:
ben
dovrebb’ esser la tua man più pia,
se
state fossimo anime di serpi».
Come
d’un stizzo verde ch’arso sia
da
l’un de’ capi, che da l’altro geme
e
cigola per vento che va via,
sì
de la scheggia rotta usciva insieme
parole
en sangue; ond’ io lasciai la cima
cadere,
e stetti come l’uom che teme.
Divina Commedia. Inferno / Divina Comèdia. Infern (fragment). Dante
Alighieri / Joan F. Mira trad. Proa, 2010.
3
Los
primers colps que es venten no són en
fals,
a
estellicons les llances creuen
l’espai.
L’un
s’arrenca l’espasa, l’altre l’alfanc
i
es mosseguen pels aires guspirejant;
amb
les guspires salten gotes de sang.
Los
pastors de Setcases i Tregurà,
que
de lluny los escolten, no saben pas
si
es donen colps de sabres o colps de
malls,
si
són los colps tronades, los sabres
llamps.
La
simitarra mora sembla una falç,
feta
a fer caure testes com brins de blat;
cercant
la del bon comte, damunt li cau;
lo
partirà, si el troba, de dalt a baix,
l’osberg
de fèrrea malla, com l’elm daurat,
les
armes i la sella, comte i cavall.
Mes
Guifre se n’adona lo colp rebat,
i,
abans que el moro aixeque l’arma i lo
braç,
sa
espasa l’atravessa de part a part.
«Cant vuitè. La fossa del gegant» (fragment),
dins Canigó. Jacint Verdaguer. Narcís
Garolera ed. Quaderns crema, 2011.
4
Ah, os piratas! os piratas!
A ânsia do ilegal unido ao feroz,
A ânsia das coisas absolutamente cruéis e abomináveis,
Que rói como um cio abstracto os nossos corpos franzinos,
Os nossos nervos femininos e delicados,
E põe grandes febres loucas nos nossos olhares vazios!
Obrigai-me a ajoelhar diante de vós!
Humilhai-me a batei-me!
Fazei de mim o vosso escravo e a vossa coisa!
E que o vosso desprezo por mim nunca me abandone,
Ó meus senhores! ó meus senhores!
Tomar sempre gloriosamente a parte submissa
Nos acontencimentos de sangue e nas sensualidades
estiradas!
Desabai sobre mim, como grandes muros pesados,
Ó bárbaros do antigo mar!
Rasgai-me e feri-me!
De leste a oeste do meu corpo
Riscai de sangue a minha carne!
«Ode marítima» / «Oda marítima» (fragment), dins Poemes
d’Àlvaro de Campos. Fernando Pessoa / Joaquim Sala-Sanahuja trad. Edicions
del Mall, 1985.
5
Mis fraseos son como paseos por la tundra,
Abundan fariseos con deseos de que me hunda,
Yo usando la zurda de Picasso pintando fracasos,
Bebiendo fe como si alguien me quitara el vaso,
Dando pasos en la escalinata,
Matando el tiempo aun sabiendo que él es quien me mata,
Viendo en mi avatar erratas y ratas ingratas que atacan,
O acatas la fama o te atrapa y acabas a gatas,
Más manchas que un dálmata en mi alma pero aún presumo,
El mundo busca héroes pero no soy uno,
Sólo asumo mi levedad y mi ignorancia,
No hay más verdad que la felicidad que da la infancia
Y no sé si es la edad o una hemorragia pero me falta magia
Cada
vez menos euforia y más nostalgia,
Cada vez más pesar y menos eficacia,
Cada vez menos al bar y más a la farmacia,
Ahora sé que la arrogancia es frágil y vencerla es fácil,
Que el temor es ágil y mi carne un muffin que se despedaza,
Y por si el azar me caza, me quedo en casa escribiendo
Ya no hay tiempo de bajar a fumar a la plaza,
Prefiero ser un apátrida en mi Atlándida perdida
Donde las letras más gélidas me abrigan
«Urbanologia» (fragment), dins A través de mí. Nach. EMI, 2015.
+ info i contacte
veuspoetiques@gmail.com
Twitter
@veuspoetiques
